El 2024 va ser l’any més càlid de la història i també l’any en què les emissions globals de carboni provinents de combustibles fòssils van assolir un nivell rècord malgrat els compromisos adquirits pels països participants en les cimeres climàtiques de les Nacions Unides, més conegudes com a COP. Què ha passat des de Kyoto 1997 i París 2015? És possible reduir la intensitat de les emissions d’aquí al 2030? El catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona Jordi Roca Jusmet considera que «les perspectives són molt negatives» i que «cal actuar de manera urgent».

D’entrada, calia aclarir conceptes. Perquè les emissions de CO2 no són el mateix que la petjada de carboni, que té en compte emissions directes i indirectes. I perquè «hi ha grans desigualtats entre la contribució al problema i les conseqüències del problema». O dit d’una altra manera: perquè el 10 % de la població (més rica) emet gairebé el 50 % dels gasos. Les emissions dels Estats Units multipliquen per sis les de l’Índia. I això fa que el problema sigui especialment complex en l’escenari geopolític actual.

Roca va recordar dos moments clau en les cimeres climàtiques: Kyoto 1997 va ser la primera experiència de compromisos quantitatius per una part del món. Els Estats Units, amb Bill Clinton, va signar el tractat, però el Congrés no el va ratificar i el 2001 George W. Bush se’n va retirar formalment. Més tard, a la COP 21 de París (2015) els països es van comprometre a limitar l’augment de la temperatura a 1.5 ºC respecte als nivells preindustrials.

Però, segons l’Emissions Gap Report del Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides, el 2024 es va superar la temuda xifra, perquè no hi ha restriccions a l’oferta de combustibles fòssils. «L’única vegada que s’ha fet alguna menció a la transició per deixar enrere els combustibles fòssils va ser a la COP 28 de Dubai, però a Bakú (COP 29), l’any passat, els països petroliers ho van canviar», va apuntar el catedràtic d’economia de la UB i president del Grup de Treball d’Economia Ecològica i Política Ambiental de la Societat Catalana d’Economia.

Així doncs, és difícil que el 2030 es compleixin els compromisos adquirits per la Unió Europea (UE) i els Estats Units (EUA) de reduir les emissions el 50-55 % respecte del 1990 (UE) o el 2005 (EUA). També és complicat que la Xina arribi al pic de les emissions no més tard del 2030, tot i que inverteix molt en renovables, i que l’Índia en disminueixi la intensitat entre un 33 % i un 35 %.

Tot plegat, sumant-hi l’avenç de discursos «retardistes» o obertament negacionistes, l’escenari actual no convida a l’optimisme. Enguany, la COP 30 al Brasil «hauria de permetre frenar l’extractivisme per preservar el medi ambient», va insistir el també director de la Revista d’Economia Crítica. Però, passi el que passi, «cal actuar de manera urgent amb decisions de consum i lluitant contra projectes de combustibles fòssils».

Al cap i a la fi, existeixen mecanismes «més enllà de les COP» que poden influir en el canvi climàtic. Al torn de preguntes, Jordi Roca va remarcar especialment el concepte de carbon pricing, que implica pagar per les emissions, i va deixar clar que «es pot avançar en aquest terreny».

En aquest mateix sentit, el catedràtic va subratllar que és necessari canviar les prioritats. En les societats riques, això implica decréixer en l’ús d’energia, va dir. «Si continuem pensant que hem de continuar creixent, no hi ha solució. Hauríem d’oblidar-nos de si l’economia creix o no. El que ens interessa és que la gent visqui bé». De fet, «és possible que tothom tingui una bona vida dins dels límits planetaris», va concloure el ponent amb un punt d’optimisme. L’esperança també és sostenible.