En un temps que ens exigeix més que mai un posicionament respecte al paper de l’educació en una societat complexa, el projecte del Museu de l’Educació de Catalunya —que es va explicar en les jornades del mateix títol el 23 i 24 d’octubre a l’IEC— apareix no només com una oportunitat per a crear nous models museogràfics i educatius, sinó com un recurs fonamental per a «incrementar la potència del pensament».

Així va parlar Carme Bergés, museòloga i cap de l’Àrea de Monuments i Jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, durant la seva exposició sobre els «museus laberint». Van insistir en aquesta idea, el president de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP), Josep Serentill, i les autoritats presents. I ho van corroborar els experts que van participar en la taula rodona Com pensem, desitgem i somiem el Museu de l’Educació de Catalunya.

El Museu de l’Educació de Catalunya és un projecte que parteix d’una realitat existent, amb un patrimoni material didàctic important i «veus que no s’han de perdre», va dir Carmen Agulló, presidenta de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana (SHE). També hi va afegir el treball en xarxa i el somni que tot plegat es faci tangible en un edifici emblemàtic: l’Escola del Mar, destruïda pel feixisme i referent de la renovació pedagògica, que l’Ajuntament de Barcelona vol recuperar coincidint amb la biennal d’art nòmada Manifesta de la ciutat.

No és el primer cop que es tira endavant una iniciativa com aquesta. La primera experiència es remunta al 1905, amb el Museu Pedagògic Experimental, va explicar Agulló. La segona oportunitat va arribar el 2008, amb el Museu de Pedagogia de Catalunya, que per diferents raons no va acabar de reeixir. «A la tercera vegada ens en sortirem», va subratllar Josep Serentill. I també per aquest motiu, el nou museu que els ponents van descriure com «un acte de resistència contra l’oblit i un projecte de futur» vol tenir una visió àmplia del terme educació, que inclogui l’escola rural, les ciutats, els arxius, les colònies o els ateneus, tal com va remarcar la presidenta de la SHE.

De fet, aquest enfocament encaixa en la definició més moderna dels museus, que són espais més implicats en el territori, més participatius i sobretot «més interrogatius, amb respostes que ens ajuden a avançar», va dir Carme Bergés. La museòloga, que va reivindicar «els petits gestos amb grans persones al darrere», va deixar clar que «les xarxes són una estratègia fonamental» per als nous museus, tant pel que fa a l’espai com pel que fa a la creació de relats.

A més, tal com van fer palès els ponents en el segon dia de les jornades, el treball en xarxa és fonamental per a afavorir que el museu sigui «un centre que potenciï la recerca, la reflexió i el pensament crític al voltant de l’educació actual, i que pugui donar solucions».

Per a fer realitat el Museu cal el suport de la Generalitat perquè el Museu s’inclogui a la Xarxa de Museus de Catalunya, i també recursos per a recuperar patrimoni i restaurar-lo, per a «museïtzar» les escoles i per a contractar professionals especialitzats en museografia.

Encara no hi ha data per a la posada en marxa d’aquest somni. Però les dues societats de l’IEC i el grup impulsor del projecte treballen per fer realitat la fundació que l’ha de sostenir i per cartografiar els espais que formarien part de la xarxa, a més de concretar-ne el discurs expositiu.

A les jornades, es va inaugurar una mostra expositiva amb informació de diferents escoles i materials que tracen el camí a recórrer, perquè com deia Lluís Llach i va parafrasejar el president de la SCP:

«I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.»