«Esmolar la reflexió» i «pensar en conversa» és quelcom que sembla anar contra els signes dels temps, amarats de l’estil de les xarxes socials. Però Ferran Sáez Mateu ho considera crucial. El simposi dedicat a aquest escriptor i assagista, que va tenir lloc, a l’IEC, el 14 de març, en el marc del cicle Clàssics Contemporanis, impulsat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, va reivindicar la seva mirada lírica i també la fina ironia amb què descriu la influència de la tecnologia en la nostra vida diària. 

Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, Segrià, 1964) és especialista en Michel de Montaigne i es podria dir que, com el filòsof francès del segle XVI, és humanista i escèptic. En una entrevista recent al diari El Segre, va deixar anar que més que una eina «l’smartphone és una pròtesi que ens condiciona». També ha criticat la «cultura de l’escàndol» a les xarxes socials, tot palesant La fi del progressisme il·lustrat.

A l’entrevista que li va fer el periodista Joan Burdeus durant el seminari, Sáez va recórrer a la ironia —la socràtica intel·ligent o fins i tot la de G. K. Chesterton, però no la postmoderna— per a agrair les paraules que li van dedicar els diversos experts presents, entre els quals hi havia el filòsof Gonçal Mayos, el periodista Joaquim Noguero Ribes i els escriptors Eva Comas-Arnal i Jordi Llavina.

També va deixar clar que «la postmodernitat ja està exhaurida», i va reivindicar que «cal recuperar l’humanisme per instint de supervivència», perquè «la resta és trist, gairebé sòrdid i no porta enlloc». «Jo no he llegit cap sonet impressionant fet per la intel·ligència artificial (IA)», va etzibar. 

En aquest mateix sentit, va explicar que els grecs deien que «els homes són els que no són Déus», que en un moment determinat es va dir que «els éssers humans són els que no són animals» i, ara, es pot afirmar que «els éssers humans són aquells que no són la IA».

«Aquest recorregut no és un gran negoci», va sentenciar l’autor que en els seus textos reclama més coherència, lucidesa crítica, autocontrol racional i domini de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), però amb una mirada lírica en la qual s’entreteixeixen l’ètica i l’estètica, sempre de manera intel·ligible. 

La raó és que «el que no és intel·ligible, no sol ser intel·ligent», va dir l’autor del Segrià parafrasejant José María Valverde. «Pots tenir la temptació d’escriure d’una manera recaragolada, de forma que els altres es vegin forçats a interpretar-te, com si fossis un rebut de la llum», però no cal.

De fet, de vegades —i aquesta idea apareix en els seus darrers llibres—, també és necessari el silenci i «una manera de ser més espiritual que rau a palpar la quotidianitat amb admiració». «Per a mi, aquest silenci consisteix a no establir una barrera semiòtica entre nosaltres i les coses», va subratllar.

Una barrera que cau en llegir una obra que des de l’assaig, la narrativa i la poesia convida a mantenir una mirada crítica davant de la societat actual.