Fa cinquanta anys de la mort de Hannah Arendt, però la seva anàlisi de la banalitat del mal i l’obediència cega, del totalitarisme i l’erosió de la democràcia, de la crisi de la veritat i la postveritat, de la importància de la política com a espai de debat públic o de l’exili i la condició de refugiat estan més d’actualitat que mai. En el marc del Dia Internacional de les Dones, i en l’acte eloqüentment titulat Dones en temps de foscor, la Societat Catalana de Filosofia va recordar el pensament de la politòloga i filòsofa alemanya i va debatre amb diverses expertes sobre què vol dir ser política i feminista.

A finals dels anys cinquanta, la Universitat de Princeton va oferir a Hannah Arendt (1906-1975) un lloc de professora titular. Era la primera dona que ho aconseguia i el New York Times va aprofitar per a remarcar-ho: «La facultat incorpora una dona». Però ella va respondre: «No em molesta en absolut ser una dona docent, perquè estic molt acostumada a ser dona». Era un dels aspectes més seductors de la seva personalitat, diuen. De fet, Lindsey Stonebridge, que en va escriure una biografia el 2024, assegura que quan li preguntaven pel feminisme Arendt contestava: «Vive la petite différence!»

Potser per aquest mateix motiu, la filòsofa Fina Birulés, autora, entre d’altres, d’El món en joc, va encetar l’acte deixant clar que no parlaria de feminisme. Birulés va centrar-se en els conceptes de pluralitat i responsabilitat descrits per Arendt i la seva temptativa de caracteritzar «els temps foscos», una expressió manllevada d’un poema de Bertold Brecht. I va deixar clar que «la llibertat política implica la presència dels altres», i que la responsabilitat política és diferent de la culpabilitat i té a veure no només amb allò de què ens fem càrrec, sinó amb «afrontar la realitat sigui la que sigui», perquè «el món no se’ns torni aliè».

En aquest sentit, l’escriptora i expolítica Jenn Díaz va remarcar que «la política té una marca de gènere» construïda amb inèrcies que, en molts casos continuen presents i que cal lluitar per canviar, malgrat que de vegades «el nivell de violència que reps és descoratjador».

En la mateixa línia, Núria Vergés, politòloga i exdirectora general de Cures, Organització del Temps i Equitat en el Treball a la Generalitat, va destacar que les violències masclistes s’han traslladat a l’espai digital i que per aquesta mateixa raó «no ens podem permetre marxar-ne». «És moment d’aliances», va reivindicar, «perquè el monstre que ve és molt gran». Cal «creativitat activista» i «imaginar mons utòpics» per tirar endavant, va afegir amb una referència clara a la biòloga i filòsofa Donna Haraway (1944) i el seu Manifest cyborg (1985), que rebutja el feminisme essencialista i argumenta que la tecnologia pot ser una eina per a alliberar les dones de les definicions tradicionals de gènere i treball.

A l’hora del debat amb el públic, es va posar sobre la taula com és de complicat parlar des de l’objectivitat perquè «tothom pensa i interpreta des d’un lloc propi», així com la dificultat per «entomar la complexitat del pensament en el món d’avui dia».

El col·loqui es va tancar amb la lectura d’alguns poemes de Hannah Arendt, recitats per la moderadora del debat Núria Vives en alemany, i per la professora de filosofia Joana Subirats en català, així com de textos de la poetessa grega Safo i la russa Anna Akhmàtova llegits per la professora i assagista Julia Manzano.

Tot plegat «calidesa al cor», deia un dels poemes...