És innegable que hem avançat. El feminisme no té un document fundacional i el camí es fa caminant. Però, en cinquanta anys, han canviat moltes coses. No obstant això, la lluita segueix perquè les desigualtats continuen pesant i com deia l’escriptora i activista francesa Simone de Beauvoir «res no està guanyat per sempre». Així ho van remarcar quatre de les dones que van tenir un paper clau en les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976 durant l’acte d’homenatge que va tenir lloc a l’IEC l’endemà del Dia de les Dones. De vegades, per a avançar cap al futur, també s’ha de mirar enrere.

El maig de 1976, unes 4.000 dones es van trobar al Paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) per parlar dels seus problemes respecte del treball, la família, l’educació, el sexe o la política. D’aquelles jornades, en va sortir un manifest que va significar un pas important per a l’alliberament de la dona. Franco havia mort feia relativament poc i la dictadura continuava.

Mireia Bofill, Amparo Moreno, Magda Oranich i Mercè Otero hi eren i recorden especialment el que va significar «poder compartir que el que ens passava no era culpa nostra, que vivíem en un patriarcat i allò personal era polític».

Totes quatre van aportar exemples del context de l’època i de com era de revolucionari reivindicar no només drets polítics, sinó el dret al plaer o a la felicitat en un moment en què hi havia dones a la presó acusades d’adulteri o d’avortament i en què els feien llegir llibres que els ensenyaven «com tenir content el marit».

«Els joves que ara diuen que no els importaria viure en una dictadura no saben el que és», va subratllar l’advocada Magda Oranich.

«No érem les primeres, no érem les úniques i tampoc serem les últimes», va dir convençuda la traductora i editora Mireia Bofill, perquè «continua sent evident que és possible un món diferent». «Imprescindible, fins i tot», va afegir la periodista Amparo Moreno. «Cal canviar el model de l’arquetip viril, que ho domina tot», va sentenciar.

Oranich va admetre que «la llei és una cosa, i el canvi de mentalitat, una altra de diferent», o dit d’una altra manera, que «la igualtat davant de la llei no és la igualtat davant de la vida». El Codi civil diu que el marit i la muller han de compartir les tasques domèstiques al 50 % i «és una de les lleis que més s’incompleix».

En aquest sentit, Mercè Otero, traductora, va confessar que tot plegat és complex perquè probablement «les tasques de cura simplement no són quelcom que es pot delegar». «Potser necessitem una organització del treball diferent que ens permeti dedicar més temps a les tasques de cura», va insistir.

Després del col·loqui, les estudiants Marta Alonso, Nahia Arruti i Núria Garriga van rellegir el manifest del 1976 i van afegir-hi reivindicacions actuals arran no només de la pressió sobre el cos de la dona i el desig que exerceixen les xarxes socials i altres plataformes digitals, sinó també de la nova situació geopolítica i una economia de guerra creixent.

El context és complex, però «el feminisme continua sent fonamental per a planejar qualsevol alternativa que posi la vida al centre», van concloure.

L’acte es va tancar amb la promesa de fer arribar a tothom que ho sol·liciti els dos manifestos llegits i de treballar per a tirar endavant unes altres Jornades Catalanes de la Dona, que haurien de celebrar-se el juny d’enguany.

Ponència «Dona i treball» de les Jornades Catalanes de la Dona a la Universitat de Barcelona. Font: Arxiu Nacional de Catalunya.